Vicenç Navarro forneix dades i raonaments contra els arguments de la classe dominant

Vicenç Navarro ha estat aquest vespre a l’IES Severo Ochoa, al barri de la Plana (Esplugues de Llobregat). La xerrada, organitzada per l’Assemblea d’Esplugues, ha omplert la sala d’actes de l’Institut.

Vicenç Navarro, nascut el 1937, ha començat la intervenció amb un repàs biogràfic. Els records del temps com a metge al Somorrostro, el llarg període d’exiliat a Suècia i als Estats Units, les contribucions fetes en el camp de la política sanitària (per exemple, amb la Unitat Popular a Xile, o amb els projectes d’assistència sanitària universal de l’Administració Clinton), el retorn a Catalunya, han servit per il·lustrar quelcom que Navarro considera fonamental. No es pot entendre la situació actual del nostre país sense fer referència a l’impacte de la dictadura feixista, o a la forma que adoptà la transició a la democràcia. És aquest passat el que explica les deficiències del sistema democràtic (començant pel propi sistema electoral), la manca de pluralitat dels mitjans de comunicació o el pes enorme dels poders financers-empresarials.

A partir d’això, Navarro ha presentat alguna de les xifres que més han de fer pensar. La renda per càpita a Espanya se situa en el 94% respecte de la mitjana del nucli de la Unió Europea (l’Europa dels Quinze), i la de Catalunya arriba al 110%. En contrast, el nivell de despesa social se situa, respectivament, en el 72% i el 73%. Així, si en els països escandinaus, un 25% de la població treballa en els sectors d’atenció a les persones (majoritàriament, com a treballadors públics), la xifra es redueix al 9% en la mitjana espanyola i al 7% en el cas català. Aquest dèficit és al darrera de la descomunal xifra de desocupació (que voreja el 20%).

Navarro coincideix en la necessitat de reduir els dèficits públics. Discrepa, però, dels que consideren que la solució són les retallades en la despesa pública. Considera que allò que cal és augmentar la pressió fiscal als més rics. Així, si la pressió fiscal d’un treballador a Espanya se situa en el 78% de la que rep un treballador a Suècia, aquest percentatge baixa al 2% quan hom compara la pressió que reben les grans fortunes. Per Navarro és essencial una anàlisi de classe per entendre aquests fenòmens. Lluny de la visió típica de classe basada en els ingressos, Navarro recorda que la polarització es troba entre la burgesia financera i empresarial i la classe treballadora, entre mig de les quals queden la petita burgesia i les classes intermitges. Il·lustrant-ho com a exemple, ha recordat que les diferències de classe es manifesten en l’esperança de vida: la de la burgesia supera en 10 anys la de les capes treballadores més intensament afectades per l’atur.

La darrera part de la intervenció, i bona part del debat posterior amb el públic, ha girat al voltant de les eleccions del 20-N. Navarro ha fet una crida a participar-hi donant suport a les diferents formacions d’esquerres, i ha considerat desencertades les crides a l’abstenció, al vot en blanc o al vot nul. Per Navarro, aquesta és una qüestió de pragmatisme, i ha insistit en el fet que no s’ha d’interpretar el vot com una adhesió incondicional a una formació política. I és que, per Navarro, la qüestió central rau en la capacitat de mobilització, per tal de fer possible una alternativa social que creï benestar i ocupació.